El magistrat i escriptor Francisco de Zamora edità en el seu viatge per Catalunya, l’any 1790, el Diario de viajes hechos en Catalunya. En aquest recull de situacions que Zamora descriu sobre el territori català de l’època Zamora, cita les poblacions properes a la llera del Riu Besòs com una zona d’amplis cultius del meló; com ha canviat el món i el país!
El pare d’en Gerard recorda com el seu pare, anomenat Antonio com ell, murcià d’origen, el cultivava al seu hort que tenia a Sant Fost i ens explicà la manera curiosa que tenia de penjar-los –lligats amb cordill de cànem, de manera horitzontal per les dues puntes i penjats amb la part del pecíol mirant al sostre- per a fer-los madurar al llarg de la tardor. També, el Toni, ens deia que la casa de Can Magarola, a Mollet del Vallès, tenia grans extensions d’aquest meló, així com també cultivaven el meló que anomenaven canari i que actualment és conegut com a pinyonet –ens va demanar que no diguéssim res però ell de petit, de tant en tant, n’esgarrapava algun sense que l’amo el veiés- i, posteriorment, els de Can Magarola, portaven els melons a vendre al mercat del Born a Barcelona.
El Banc de Llavors del Vallès Oriental (http://www.llavorsvallesoriental.cat/) cita aquesta varietat històricament: Les primeres referències escrites són de l’any 1930 i indiquen l’existència d’un tendral negre primerenc i d’un de tard...
El també Banc de Llavors Esporus (http://www.esporus.org/), a qui agraïm la possibilitat d’haver obtingut la llavor d’aquest meló, descriu el meló tendral o de Nadal:
A Catalunya els avis recorden que per Nadal era típic menjar meló, aquests melons era el que es coneixien coma melons de guardar o melons d’hivern, que es cullen al setembre-octubre i es conserven fins a finals d’hivern (febrer), sense necessitat de refrigeració. El meló d’hivern es cultiva en secà (només amb un reg de suport durant l’estiu, si cal). El fruit és un meló petit, de forma el·líptica i color verd, que fa una panxa grogosa quan madura.
Té un gust menys aiguós i refrescant que altres melons, sobretot si te’l menges a l’estiu, el que lidona la capacitat de conservar-se millor…
La curiositat d’aquest meló és que cal collir-lo verd, cap a finals d’agost o setembre, i que cal fer-lo madurar penjat o en palla per a poder-lo menjar en el seu punt de dolçor òptim. El gust és excel·lent i té la particularitat de ser carnós però gens sucós ja que ha anat perdent l’aigua al llarg de la seva maduració. Es diu de Nadal o d’hivern, perquè havia estat costum menjar-lo per aquestes èpoques de celebració.
Enguany a La Catxaruda és el primer any que l’hem cultivat per a la seva venda, i després de diverses proves al llarg dels anys, val a dir que val la pena provar-lo i degustar una mica d’història!
El pare d’en Gerard recorda com el seu pare, anomenat Antonio com ell, murcià d’origen, el cultivava al seu hort que tenia a Sant Fost i ens explicà la manera curiosa que tenia de penjar-los –lligats amb cordill de cànem, de manera horitzontal per les dues puntes i penjats amb la part del pecíol mirant al sostre- per a fer-los madurar al llarg de la tardor. També, el Toni, ens deia que la casa de Can Magarola, a Mollet del Vallès, tenia grans extensions d’aquest meló, així com també cultivaven el meló que anomenaven canari i que actualment és conegut com a pinyonet –ens va demanar que no diguéssim res però ell de petit, de tant en tant, n’esgarrapava algun sense que l’amo el veiés- i, posteriorment, els de Can Magarola, portaven els melons a vendre al mercat del Born a Barcelona.
El Banc de Llavors del Vallès Oriental (http://www.llavorsvallesoriental.cat/) cita aquesta varietat històricament: Les primeres referències escrites són de l’any 1930 i indiquen l’existència d’un tendral negre primerenc i d’un de tard...
El també Banc de Llavors Esporus (http://www.esporus.org/), a qui agraïm la possibilitat d’haver obtingut la llavor d’aquest meló, descriu el meló tendral o de Nadal:
A Catalunya els avis recorden que per Nadal era típic menjar meló, aquests melons era el que es coneixien coma melons de guardar o melons d’hivern, que es cullen al setembre-octubre i es conserven fins a finals d’hivern (febrer), sense necessitat de refrigeració. El meló d’hivern es cultiva en secà (només amb un reg de suport durant l’estiu, si cal). El fruit és un meló petit, de forma el·líptica i color verd, que fa una panxa grogosa quan madura.
Té un gust menys aiguós i refrescant que altres melons, sobretot si te’l menges a l’estiu, el que lidona la capacitat de conservar-se millor…
La curiositat d’aquest meló és que cal collir-lo verd, cap a finals d’agost o setembre, i que cal fer-lo madurar penjat o en palla per a poder-lo menjar en el seu punt de dolçor òptim. El gust és excel·lent i té la particularitat de ser carnós però gens sucós ja que ha anat perdent l’aigua al llarg de la seva maduració. Es diu de Nadal o d’hivern, perquè havia estat costum menjar-lo per aquestes èpoques de celebració.
Enguany a La Catxaruda és el primer any que l’hem cultivat per a la seva venda, i després de diverses proves al llarg dels anys, val a dir que val la pena provar-lo i degustar una mica d’història!
RSS Feed
