Des de fa gairebé dos anys, a La Catxaruda, us oferim una nova manera de tastar els nostres productes.

Una volta pels nostres horts i els nostres boscos i un àpat amb els productes que marquen la temporada és una manera diferent de conèixer el nostre projecte.

Cuina amb forn de llenya, cuina d’olla i cullerot, i cuina de cassola, com abans, com sempre. Aquestes són les tres modalitats de cuina que us oferim, sense més complicació que la de fer un àpat senzill, tradicional i en un entorn magnífic, a la vall de Gallifa.

Tenint en compte el què ofereix cada estació podreu degustar des de mongetes, calçots, escudelles a la llenya, tòfones,  guisats de carn, i com no, els preuats bolets, que ja arriben!

Casa nostra, Can Bosch, és una masia on podreu gaudir d’un espai de muntanya amb la vista posada als nostres horts que són just davant de casa. Un espai perfecte per a grups i famílies que vulguin passar un bon dia!

Podeu triar el vostre propi àpat i fins tot, el podrem escollir tot visitant els nostres horts, una parada obligatòria per a obrir la gana i la ment!

Tot és apunt, tot està per a fer i tot és possible quan parlem de menjar i agricultura!

Click here to edit.

Tres anys seguint les passes d’aquesta maduixeta. Algunes decepcions i poques alegries fins ahir dia vuit de juny!

La Pilar de la Lleteria de Sant Feliu de Codines just quan vam entrar a comprar-hi ens va dir; “demà passeu per aquí que us donaré una maduixera de Sant Feliu”. Bones notícies!

Fins i tot, la Pilar ens en va posar un fruit perquè la provéssim i realment, la fama que tenia i encara té entre la gent gran codinenca, és ben merescuda!

És una varietat de maduixera –no maduixot- autòctona de Sant Feliu. Es conreava als marges i raconets de les petites hortes codinenques. Era una maduixeta molt apreciada i era bàsicament per a l’autoconsum de les cases.

Podem dir que és una varietat local, com poques al país. No és gens similar a la genètica ni al gust de la maduixeta de bosc. Tota una troballa.

Però, hi ha una feina de formigueta que ens toca fer a La Catxaruda. Només tenim una plàntula això vol dir que cal reproduir-les, mimar-les i amb una parell o tres d’anys ja les podreu tastar! Us ho assegurem que val la pena esperar!

 
Al bell mig del coll de Can Corbera, a Vallromanes, a 306m d’alçada sobre el mar, hi trobem els últims cirerers anomenats “de Martorelles”. Un indret únic, just a l’entrada al  Parc Natural de la Serralada Litoral.

Aquesta cirera té una anomenada històrica. El seu renom, gràcies a les seves qualitats, la feia popular arreu del país però en especial al Vallès, Maresme i Barcelona, on tradicionalment es venia al mercat del Born.

Ningú a dia d’avui no sap del cert quina varietat és la dels cirerers  de Martorelles, tot i que el seu cultiu es situa originàriament en terres de Vallromanes i Sant Fost,  però se sol parlar de la varietat garrafal o garrofal. És una tasca que des de la Catxaruda, estem impulsant per  a conèixer quines qualitats i quina varietat és la d’aquests cirerers històrics.

Són arbres cultivats en secà, sense reg, i amb una poda molt suau en format vas que és la forma en que es poden tradicionalment aquests fruiters de pinyol.

A La Catxaruda, enguany, hem decidit empènyer de nou aquest cultivar tradicional del Vallès, ja sigui perquè estimem aquesta varietat de cirera,  ja sigui perquè aquest cultiu, al nostre entorn està gairebé Perdut!

I la manera que hi pots contribuir és ben fàcil. Apadrina un cirerer, tu o els teus familiars, amics, entitats, escoles etc. Us oferim la possibilitat de mantenir durant un any una espècie en regressió a casa nostra, i ho farem donant-vos la possibilitat de collir-vos els vostres propis fruits, escollint el vostre propi arbre –el qual, tindrà un cartellet amb el nom que desitgeu- i si voleu, us ho podem portar a casa, estigueu o estigueu.

Us recomanem que apadrineu un arbre en companyia (família, amics, colles)  o mitjançant qualsevol entitat  (escoles, restaurants, associacions, cooperatives de consum...) ja que la producció d’aquests arbres és força elevada –al ser arbres adults, entre 20 i 40 anys, produeixen moltes cireres.

Tot seguit, us mostrem els preus de l’apadrinament i les condicions generals;

• 1 cirerer                                          58€                           Entre 10/15kgs
• 2 cirerers                                        117€                         Entre 15/25kgs
• 3 cirerers                                        168€                         Entre 25/35kgs
• 4 cirerers                                        204€                         Entre 28/40kgs
• kgs aproximats que depenen de la temporada i de la producció de cada arbre.

· Les entregues es podran realitzar a domicili amb un cost addicional de 5’00€ per a totes les entregues en total. Servei al Vallès Occidental i Oriental i Barcelonès. Entrega mínima de dues/tres caixes en tota la temporada.

· Podràs venir a collir les cireres del teu arbre els caps de setmana, si fos entre setmana, només cal que ens avisis. La producció del vostre cirerer, evidentment, serà tota per a vosaltres.

· Què hem de fer si hi ha mala collita per inclemències naturals? No passa res, es prorroga el contracte un any més, o sigui fins la propera collita.

· Els nostre cultiu de cirerers enguany entrarà en període de conversió a ecològic. No utilitzem cap mena de tractament pugui danyar la diversitat de la fauna i la flora local.

· Us informarem constantment de l’estat del vostre arbre via whatsapp o e-mail.

Col borratxona, d’hivern, setsemanera, de paperina, ull i fulla, pell de galàpet, d’estiu, gegant, d’espigalls i brotons, del trinxat, farratgera…són moltes de les varietats locals de col, que o bé, hem perdut, o bé, han perdut el seu reconeixement a les nostres taules.

Bé, se’ns ha vingut a la ment aquest reguitzell de varietats sobre col, i concretament, hem volgut parlar de les cols, arran de la nostra participació a la presentació de la fira de la col de la Roca del Vallès, www.laroca.cat.

Aquesta fira, que se celebrarà aquest proper 28 de novembre, es recuperarà com a tal, després de decennis oblidada per la població roquerola. Aquesta festa, ens va fer recordar la importància cabdal que tenien les cols en les dietes de la gent d’abans, i la poca importància que li donem actualment a aquesta verdura.

En primer lloc, i això és una contradicció de la modernitat, una col, segons la mida, no ens hi cap segons a quines neveres, una bona alternativa és que si teniu un lloc ben frescal la guardeu allà i se us conservarà força temps. A més, la col, en una nevera té una llarga resistència si la sabem mantenir, i col·locar.

Cal mirar sempre quina varietat és la millor per a cada plat encara que les cols, són força versàtils a la cuina. La col pell de galàpet, per entendre’ns, tipus Milano, és bona per a caldos i trinxats, com també la setsetmanera, i adients per a fer els farcellets de col, típics d’aquestes èpoques.

Cal demanar sempre al pagès si tenen els espigalls, els rebrots de la col després de collides, ja que són excel·lents! Amb pocs nervis o gairebé cap, gustosos i bons gairebé només escaldats, sense bullir.

Ara que ja han arribat els freds, o això sembla, ja era hora! Les cols guanyen un punt de dolçor extraordinari i, negant el rumor popular, després de tocades pel fred ja no fan pudor alhora de bullir.

Bé, com diria aquell; anem per parts. En primer lloc, crec que val la pena escriure quatre línies sobre els fruiters al Vallès. Perquè, al Vallès, sempre s’ha associat el fruiter com un cultiu per “al gasto” de casa, encara que històricament hi hagut zones especialitzades en la producció fructícola.

També, cal dir, que en aquests anys que hem fet de recerca, si en podem dir així, hem trobat curiositats força significatives i, ens hem adonat que el cultiu dels fruiters ha perdut un ampli patrimoni al Vallès, des del Montseny fins a les terres del Baix Vallès.

Potser, l’estudi escrit més important on hi consten algunes varietats i quantitats de fruiters cultivats al Vallès (bàsicament oliveres, avellaners, ametllers i vinyes) és l’Estudio Agrícola del Vallès, sense coneixement de la seva data d’edició però que es calcula que va ser escrit a finals del segle XIX. També, podem trobar constància dels cultius de fruiters a terres vallesanes en el dietari de viatge per Catalunya de l’escriptor i magistrat Francisco de Zamora o en les memòries de Vicenç Plantada,  professor i metge resident a Mollet durant als inicis del segle XX.

Reprenent el viatge històric pel cultiu de fruiters al Vallès. Evidentment, que el Vallès, com bona part del territori català, la vinya ha estat un impulsor econòmic del camp agrícola, fins ben entrada la fil·loxera, ja a finals del segle XIX. Però, és ben cert, que amb la ruïna que ocasionà la fil·loxera els pagesos d’arreu s’hagueren de reinventar i diversificar part de la seva producció.

Tanmateix, el Vallès, tingué zones del cultivars d’arbres fruiters força especialitzades:  al Montseny hi trobem concentracions molt importants de cultius de poma, pera i cirera. A les terres del Baix Vallès (Mollet, Sant Fost, Martorelles...) havia estat una zona molt reconeguda per la qualitat de les seves cireres però també hi havia hagut grans cultius de poma (al Vallès era molt popular la poma del ciri groc) i presseguers.

També, el cultiu de la cirera va ser molt important en els municipis que van des de Palau-Solità fins arribar a Castellterçol, on es va fer famós –i que tant li agrada parlar a en Pep Salsetes- el camionet que recollia les cireres i altres productes que passava per tots aquests pobles seguit d’un llarg bullici que es creava al veure’l arribar.    

Pel què fa al cultiu d’arbres destinats a la fruita seca (ametller i avellaner) han tingut molta importància a Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Gallifa etc.

I, ja per últim, i acabem aquí aquest molt breu repàs històric. El cultiu d’oliveres ha estat força rellevant a les zones de l’Alt Vallès –des de Caldes, on antigament tenien mesures pròpies en el seu mercat de l’oli fins a Riells del Fai- i que gràcies a l’entitat Slow Food es torna a impulsar el consum de la varietat local d’oliva –vera o del país-.

I tot això, crec que val la pena explicar-ho perquè és un àmbit, el del cultiu dels fruiters, que al Vallès li queda un ampli camí per a recórrer –recuperar varietats i cultius antics-. I aprofitant aquesta ben entesa, i després de diversos anys de parlar amb molt pagesos d’arreu del Vallès, ja fa un any que hem iniciat la plantació dels primers cinquanta arbres fruiters (pomeres i pereres) a camp.

Sis varietats de poma i cinc de peres sempre de varietats recuperades són un petit patrimoni que tot seguit us expliquem el seu origen i qualitats, i que anirem ampliant ja que enguany tornarem a empeltar noves varietats que encara estem recuperant. Ara toca esperar i mimar aquest petit tresor.

Poma del ciri groc: molt aromàtica, es conserva molt bé, sucosa i carnosa. Molt comuna arreu del Vallès excepte al Montseny, on és molt popular també el ciri vermell. Antigament  moltes cases la feien servir per aromatitzar la roba i repel·lir àcars. Provinent  de la casa de Riells del Fai, Can Rector.

Poma Vermella: Bastant consistent, amb bona conservació. La pigmentació de la pell vermella passa dins de la carn. Varietat local del Montseny. Casa dels Vimaners, Montseny, Pomari de l’Emili Soms.

Poma Agre negra: forta, sucosa i àcida, tot i que en madura es torna més dolça. Bona conservació. Varietat local del Montseny.

Poma Cara bruta petita dolça: Groga, dolça i aromàtica. Tendència a esdevenir farinosa al llarg de la conservació. Pomari de l’Emili Soms. Existeix la cara bruta àcida.

Poma Verd donzella: Blanca, forta, sucosa i dolça. Algunes presenten clapes gelades en l’interior. Bona conservació. Pomari de l’Emili Soms, Arbúcies.

Poma Moscatella: és una varietat de poma dolça i carnosa. Considerada una relíquia en el bast patrimoni varietal del Montseny. Anomenada en el dietari de Francisco de Zamora.

Pera Cuixa de dama:  La polpa és poc ensucrada, molt aromàtica de consistència tendra, sucosa i fina. Ens la cità per primer cop Joan Picanyol de Caldes de Montbui.

Pera campmanya: Polpa blanca o lleugerament verdosa, una mica cruixent, ensucrada, ferma, lleugerament granulosa i sucosa. El sabor és agradable i lleuger gust a llimona. Varietat recuperada per Pep Salsetes, l’Ametlla del Vallès.  Es poden usar per a farcir.

Pera perxal: és una varietat molt coneguda entre la gent gran del Montseny. És força carnosa i sucosa.

Pera del bon cristià o de Sant Gaietà: és una pera molt carnosa i sucosa. Molt apropiada per estofar. Al Vallès es feia servir per a cuinar el plat tradicional de vedella amb peres. En altres comarques és anomenada del “rellenu” o de “festa major”. Provinent de Josep Garolera, Can Rector, Riells del Fai.

Pera de Can Bosch: l’última perera existent a la nostra finca que no es té memòria del seu origen ni la seva varietat. És carnosa, molt sucosa i dolça. Té trets similars a la campmanya i ercolina.
 

A Gallifa hi podem trobar bolets de tota mena, una gran varietat; llenegues, carlets, rovellons de sang, cames de perdiu, pinetells, pebrassos, fredolics, llengües de bou, camagrocs, cigrons, apagallums...i darrerament, Mossèn Dalmau m’ha parlat d’un bolet que es fa molt a Gallifa que es diu porrasser.

Els seus usos són molt variats i val la pena conèixer-los perquè, els bolets, donen molt de joc a la cuina:

Llenegues, cames de perdiu, carlets, cigrons (ceps), llengües de bou; són bons estofats o guisats. A les llenegues us recomano treure-li el mínim la seva mucosa que és excel·lent i molt saludable!

Els apagallums són molts bons farcits amb carn però cal que el barret no s’hagi estirat encara.

Els rovellons, pebrassos, pinetells i també les llenegues són molt bons fets a la brasa. Amb aquesta mena de bolets també us recomano no netejar-los excessivament ja que perd el gust d’herba i moltes propietats gustatives alhora de rentar-lo. A més, el foc ho mata tot!!!

Els camagrocs es poden fer amb truita, amb pasta o estofats amb carn.

I per acabar els fredolics. Un bolet que és bo cuit amb patates o bé, amb la recepta gairebé nacional de sopa de fredolics. D’aquesta recepta, al Vallès, n’hi ha una derivació pròpia ja que a la comarca, antigament, les sopes de fredolic se li posava una picada d’avellanes, sembla una tonteria però el gust de la sopa canvia en bona mesura!

Ja per últim, i sense que serveixi com una guia cent per cent segura, perquè la naturalesa i el temps fan el què volen aquests darrers anys, us faig cinc cèntims de l’estacionalitat de cada florida de bolets:

Octubre: camagroc, rovelló, pinetell, pebrassos, cuagres, apagallums, cames de perdiu, carlets ( a mitjans de mes aproximadament). Si pugeu a Sant Sadurní també hi podreu trobar ceps estivalis o ceps edulis.

Novembre: llengües de bou, llenegues (si fa fred sinó cal esperar a finals de mes), cigrons.

Desembre: fredolics o fredelucs.

El magistrat i escriptor Francisco de Zamora edità en el seu viatge per Catalunya, l’any 1790, el Diario de viajes hechos en Catalunya. En aquest recull de situacions que Zamora descriu sobre el territori català de l’època Zamora, cita les poblacions properes a la llera del Riu Besòs com una zona d’amplis cultius del meló; com ha canviat el món i el país!

El pare d’en Gerard recorda com el seu pare, anomenat Antonio com ell, murcià d’origen, el cultivava al seu hort que tenia a Sant Fost i ens explicà la manera curiosa que tenia de penjar-los –lligats amb cordill de cànem, de manera horitzontal per les dues puntes i penjats amb la part del pecíol mirant al sostre-  per a fer-los madurar al llarg de la tardor. També, el Toni, ens deia que la casa de Can Magarola, a Mollet del Vallès, tenia grans extensions d’aquest meló, així com també cultivaven el meló que anomenaven canari i que actualment és conegut com a pinyonet –ens va demanar que no diguéssim res però ell de petit, de tant en tant, n’esgarrapava algun sense que l’amo el veiés- i, posteriorment, els de Can Magarola,  portaven els melons a vendre al mercat del Born a Barcelona.

El Banc de Llavors del Vallès Oriental (http://www.llavorsvallesoriental.cat/) cita aquesta varietat històricament: Les primeres referències escrites són de l’any 1930 i indiquen l’existència d’un tendral negre primerenc i d’un de tard...

El també Banc de Llavors Esporus (http://www.esporus.org/), a qui agraïm  la possibilitat d’haver obtingut la llavor d’aquest meló, descriu el meló tendral o de Nadal:

A Catalunya els avis recorden que per Nadal era típic menjar meló, aquests melons era el que es coneixien coma melons de guardar o melons d’hivern, que es cullen al setembre-octubre i es conserven fins a finals d’hivern (febrer), sense necessitat de refrigeració. El meló d’hivern es cultiva en secà (només amb un reg de suport durant l’estiu, si cal). El fruit és un meló petit, de forma el·líptica i color verd, que fa una panxa grogosa quan madura.

Té un gust menys aiguós i refrescant que altres melons, sobretot si te’l menges a l’estiu, el que lidona la capacitat de conservar-se millor…

La curiositat d’aquest meló és que cal collir-lo verd, cap a finals d’agost o setembre, i que cal fer-lo madurar penjat o en palla per a poder-lo menjar en el seu punt de dolçor òptim. El gust és excel·lent i té la particularitat de ser carnós però gens sucós ja que ha anat perdent l’aigua al llarg de la seva maduració. Es diu de Nadal o d’hivern, perquè havia estat costum menjar-lo per aquestes èpoques de celebració.

Enguany a La Catxaruda és el primer any que l’hem cultivat per a la seva venda, i després de diverses proves al llarg dels anys, val a dir que val la pena provar-lo i degustar una mica d’història!

Enguany a La Catxaruda introduïm un nou cultiu de patata; la patata del bufet negre. Al Vallès, la patata del bufet és un cultiu molt antic, principalment, la patata del bufet blanc encara que es poden trobar referències del cultiu de la varietat del bufet negre a les zones més altes del Vallès.

Val a dir, que al Vallès, ja hi ha diversos productors que treballen en la revalorització d’aquesta varietat de patata i a La Catxaruda hi aportarem un altre granet de sorra. 

El nostre bufet negre prové de la casa del Salí situada a Cambrils de la muntanya, Solsonès. En Josep i la Catalina en són els propietaris, una parella entranyable i acollidora com poques, que ens van explicar la història del seu bufet. En Josep, ens en parlà per primer cop ja fa tres anys, diu que la mena de bufet negre i blanc que cultiva es remunta a molts anys enrere i assegura que la varietat no té res a veure amb la fornada de bufet que es va introduir anys ençà provinent de França. És, també, molt curiosa la forma de conservació de la patata que tenen a la casa del Salí doncs roman durant tot l’any –d’estiu a hivern- en una cova ben airejada i amb una temperatura baixa i equilibrada just davant de casa seva.

És una patatera més aviat baixa, amb moltes irregularitats i amb una capacitat de producció que res té a veure amb la seva fama precedent de poc treballadora. Molt gustosa i ideal per estofar o guisar.

Aprofitant la ben entesa, si els temps, la sort i la bona feina ens acompanyen, celebrarem enguany, a volts de finals de setembre, la primera Mostra  Gastronòmica de la Patata del Bufet Negra. Allà, podreu degustar i conèixer millor aquest cultiu i les seves possibilitats a la cuina, valdrà la pena, segur!!!

Haz clic aquí para modificar.